Observant els moviments sindicals, reivindicatius, socials, etc, tinc la sensació d’estar veient una pel·licula en cine mut. No s’han adonat que han canviat brutalment els paradigmes? Que el problema no és lluitar per millores socials o salarials sinó pensar com es reubicaran els treballadors en un futur robotitzat que està apunt de ser present? Estic parlant d’un futur d’aquí una desena d’anys com a màxim. Observava les vagues recents del metro de Barcelona mentre pensava si s’adonaven que en un temps record es tecnificaran totes les línies i acte seguit el problema passarà de millores salarials a acomiadaments massius. De què hauran servit les vagues? Molt probablement per justificar el canvi. I aquest és un factor imprescindible per entendre les properes transformacions que ens aniran imposant.
Les accions que es realitzin en l’àmbit ciutadà seran els justificants per imposar les noves praxis polítiques i econòmiques. Com exemple més global, valgui el terrorisme. Aquesta revolució soterrada de les estructures socials, laborals, polítiques i econòmiques es desenvoluparà en la majoria dels sectors productius, comercials i socials de la nostra societat. Per tant, les velles eines reivindicatives ja no són útils per els problemes nous que ens venen a sobre. L’anonimat de les grans corporacions. Els poders fàctics cada cop més invisibles. La dissolució de les responsabilitats dins les xarxes d’Internet, element cabdal que ja l’estem patint, però no en som conscients de la seva dimensió. El lent però imparable control individual acompanyat de les retallades dels seus drets. Tot això, malauradament, els actors sindicals, polítics i socials no ho veuen i per tant no preveuen els contra-sistemes per a defensar-nos. S’estan utilitzant eines antigues per a problemes nous. Està a punt de néixer una altra era de tecnificació diferent, l’era de la robòtica, que tant se n’ha parlat en la ficció, finalment s’instaurarà. D’altra banda, Internet i les xarxes socials facilitaran l’instauració robòtica, ja ho estan fent, i impulsaran el canvi en les tècniques de venda comercial que faran inútils i improductius tot un seguit de llocs de treball que ara considerem imprescindibles.
Un altre factor important que eixamplarà la globalització de la precarització laboral. El treball cada cop serà menys qualificat i més susceptible de precaritzar-lo. Mentrestant, els liders sindicals posen els treballadors al carrer, i no s’adonen que les grans corporacions econòmiques i financeres, això els importa un rave mentre es van obrint pas dins els sistemes públics de qualsevol sector per tal d’arribar a controlar-lo. Els sindicats estan cecs. Bé, és veritat que tampoc ho veuen els partits polítics, en especial aquells que diuen vetllar pels més desfavorits. Partits que a mesura que passin els anys i esdevingui la superació de la crisis veuran també minvats els drets polítics i democràtics. Fins i tot ho veuran normal, com de fet ja està passant amb el control que es deriva de les grans institucions supraestatals. UE, ONU, TTIP, etc. En fi, que en el fons fan tendresa els moviments reivindicatius socials i laborals. Lluiten per allò accessori, puntual i obliden o no coneixen el problema capital dels brutals canvis socials que estem a punt de viure.
Les accions que es realitzin en l’àmbit ciutadà seran els justificants per imposar les noves praxis polítiques i econòmiques. Com exemple més global, valgui el terrorisme. Aquesta revolució soterrada de les estructures socials, laborals, polítiques i econòmiques es desenvoluparà en la majoria dels sectors productius, comercials i socials de la nostra societat. Per tant, les velles eines reivindicatives ja no són útils per els problemes nous que ens venen a sobre. L’anonimat de les grans corporacions. Els poders fàctics cada cop més invisibles. La dissolució de les responsabilitats dins les xarxes d’Internet, element cabdal que ja l’estem patint, però no en som conscients de la seva dimensió. El lent però imparable control individual acompanyat de les retallades dels seus drets. Tot això, malauradament, els actors sindicals, polítics i socials no ho veuen i per tant no preveuen els contra-sistemes per a defensar-nos. S’estan utilitzant eines antigues per a problemes nous. Està a punt de néixer una altra era de tecnificació diferent, l’era de la robòtica, que tant se n’ha parlat en la ficció, finalment s’instaurarà. D’altra banda, Internet i les xarxes socials facilitaran l’instauració robòtica, ja ho estan fent, i impulsaran el canvi en les tècniques de venda comercial que faran inútils i improductius tot un seguit de llocs de treball que ara considerem imprescindibles.
Un altre factor important que eixamplarà la globalització de la precarització laboral. El treball cada cop serà menys qualificat i més susceptible de precaritzar-lo. Mentrestant, els liders sindicals posen els treballadors al carrer, i no s’adonen que les grans corporacions econòmiques i financeres, això els importa un rave mentre es van obrint pas dins els sistemes públics de qualsevol sector per tal d’arribar a controlar-lo. Els sindicats estan cecs. Bé, és veritat que tampoc ho veuen els partits polítics, en especial aquells que diuen vetllar pels més desfavorits. Partits que a mesura que passin els anys i esdevingui la superació de la crisis veuran també minvats els drets polítics i democràtics. Fins i tot ho veuran normal, com de fet ja està passant amb el control que es deriva de les grans institucions supraestatals. UE, ONU, TTIP, etc. En fi, que en el fons fan tendresa els moviments reivindicatius socials i laborals. Lluiten per allò accessori, puntual i obliden o no coneixen el problema capital dels brutals canvis socials que estem a punt de viure.
