dimarts, 1 de maig del 2012

CRÒNIQUES DE LA TERRA 1: El fracàs de l’invent “Espanya”


La historia oficial comença amb el matrimoni de Ferran II de Catalunya-Aragó i Isabel I de Castella. Des d’aquest punt cronològic la historiografia espanyola s’ha esmerçat per forjar un viatge virtual cap a una suposada entitat anomenada Espanya.

La Corona Catalana

La Corona Catalana era un Imperi (format per Catalunya, València, Balears, Aragó, Còrsega, Sardenya, Sicília, Regne de Nàpols, Ducats d’Atenes i Neopàtria) que dominava tota la Mediterrània. Funcionava mitjançant una estructura política de govern confederal respectuosa amb els diferents Estats que integraven la Corona. Liderada pel Rei (o Comte, que tant és) i un exèrcit poderós que protegia i defensava la Confederació. Amb un cos de “marines”, els almogàvers, que atemorien als enemics més agosarats. Organitzada amb un sistema econòmic basat en la producció de bens i una rica economia de mercat. Per facilitar el comerç Catalunya disposava de més de cent Consolats de Mar repartits per la Mediterrània, algunes costes del continent europeu i emparats per una fèrria marina militar que vetllava pel compliment de les lleis comercials. Darrera aquesta maquinaria bategava un territori culte i avançat amb un vigorós entramat científic, tecnològic i cultural que proveïa de comandants de vaixells, d’experts mariners, de cosmògrafes, de tècnica naval i de guerra, de cartes de navegar, d’astrolabis i brúixoles, de comerciants, d’agricultors, de comptables, d’experts, de savis, d’investigadors, d'escriptors, d’artistes, d’artesans... al país. En resum, la Corona Catalana era una de les Corts més avançades i refinades de l'edat mitjana.

L'annexió de Castella

Per això, Ferran II va creure convenient eixamplar-se per terra amb la incorporació del Regne de Castella. Eren dues monarquies amb importants diferències polítiques, econòmiques i culturals. Castella era un regne bàsicament feudal. Amb una reialesa de caire autoritari. Sense cap tipus de economia mercantil. La riquesa més important la generaven els nobles i senyors que comerciaven amb la llana. La noblesa i sobretot la reialesa vivien de la captació d’impostos als artesans, agricultors i resta de la població. La burgesia emprenedora era inexistent. La marina mercant la formaven quatre vaixells que anaven a Flandes a vendre llana. Castella tenia poca o nul·la ascendència política, econòmica i cultural a Europa. En conjunt era un poble miserable i trist. Per la Corona Castellana, el matrimoni reial va ser una alenada d’aire fresc. De sobte es van trobar formant part d'un Estat modern, ric i poderós. Des d’aquell precís instant la cort castellana va començar a moure els fils de l'enveja i la cobdícia per tal d'introduir-se dins el poder català.

Amèrica i la usurpació

En aquells temps Catalunya tenia un projecte d’expansió cap a terres americanes. A hores d’ara està demostrat, no tan sols la catalanitat de Colom sinó la implicació, organització i planificació del viatge per part del Rei, la noblesa i la burgesia catalana. Un projecte d'aquestes característiques era impensable que es pogués dur a terme sense el coneixement de la Casa Reial, sense la participació de la classe adinerada catalana, sense l’aportació dels coneixements tècnics i mariners de l’època i sense l'entusiasme dels futurs colons. Tothom a Catalunya sabia que s'anava a colonitzar un nou país, un Nou Món. No cal allargar-se amb el tema. Quan Colom va tornar d’Amèrica i va informar al rei Ferran, la Cort Castellana es va adonar de l’abast d’aquella empresa i se li van desfermar les ànsies de domini i apropiació d’aquell tresor. Castella va incrementar les conxorxes per tal de fer-se amb el control del pastís català. Morta Isabel I i amb un Ferran II ja avorrit de tanta mediocritat que el va fer retirar-se a les seves terres de Catalunya, els castellans tenien el camí obert per conspirar. Primer van apartar a la filla d’en Ferran II, Joana, l’hereva de Catalunya. Un altre capítol sospitós de la historia espanyola. Així va començar el cop d’Estat. Mica a mica van anar infiltrant-se en els mecanismes del poder i finalment amb Felip II ho van aconseguir. No del tot, doncs, fins el 1714 no van poder aniquilar la administració catalana, però, en general van arribar a dominar políticament tot l’Imperi usurpat. Amb autoritarisme mesetari exacerbat, amb l'exercici del poder pel poder, amb l’ús de la força, amb l’apropiació de la riquesa per mandat reial. Negats per estructurar una societat civil que fos capaç de portar endavant un projecte de país. Un estrepitós fracàs.

La gran mentida

La dada més inquietant va ser la relació amb el Nou Món. Inquietant, perquè ens ha estat amagada. Amèrica era utilitzada per Castella com el rebost d’on extreure la riquesa que no eren capaços de crear. D’aquell continent varen arribar a Espanya tones d’or, de plata, de metalls, de productes de tot tipus. Una descomunal i insaciable sagnia que va subministrar a la Cort Castellana una riquesa difícil d’avaluar actualment pel caire desproporcionat que va tenir i pel secretisme que van envoltar aquelles operacions. La pregunta de rigor és: I que se’n va fer? On són els resultats del domini econòmic i polític de mig món? A on i en què es van utilitzar les ingents i vergonyoses quantitats d'or i plata   depredades al Nou Món? On estan les edificacions reials, els edificis públics, les obres d’art, els avenços científics, la literatura que teòricament havien de forjar-se en un període de tant poder i riquesa? Només es va construir l’Escorial? Només ens van deixar un ridícul i esquifit Segle d’Or? La historiografia oficial espanyola ens diu que tota la fortuna arribada d’Amèrica es va dilapidar en guerres, en la construcció de vaixells i en els costos de manteniment de l’Imperi. També ens explica que molta d’aquesta espoliació se la van emportar els pirates anglesos. Espanya ha tingut i encara té una tendència desmesurada a maquillar i capgirar la seva història. És molt probable que sigui una altra de les mentides històriques per justificar la incompetència histriònica d'un govern il·lícit. D’altra banda el poder naval continuava en mans dels catalans. Probablement, molta de la riquesa d’Amèrica no va anar a Castella i es va quedar a Catalunya. És molt possible que la llegenda negra que els catalans no podien comerciar amb Amèrica sigui una manipulació històrica. 

La mentida més inversemblant és la del Segle d'Or. És la part més fosca i alhora divertida de la història espanyola. Aquest segle daurat de generació espontània es va edificar sobre la usurpació del llegat artístic, científic i cultural del Regne Català. Castella va haver d'improvisar un poder pseudo-intel·lectual i cultural que no havia tingut mai i ho va fer apropiant-se del patrimoni català. Va bastir un món virtual que reafirmés el poder polític usurpador. Per assolir l'objectiu van idear un meticulós mecanisme de censura i persecució amb l’ajut de la Santa Inquisició. Confiscant i falsificant el patrimoni de l’art, la ciència i la literatura catalanes. Tal com estaven fent amb la política. El que no es podia falsificar o canviar era destruït. Fins a anorrear totalment la mil·lenària cultura catalana i la seva inherent saviesa i incorporar-la barroerament a la Corona Castellana. En menys de dos-cents anys es van apropiar del llegat científic, tecnològic, artístic i cultural de l’Imperi Català per tal de guarnir de dignitat intel·lectual el seu invent. Ho van fer canviant els noms de les persones, dels fets, de les coses i dels llocs, canviant la història, improvisant una fantasmagòrica epopeia mai existida, un segle d’or patètic fet a cop de talonari, Inquisició i suplantació.

La fi de l'Imperi Català

Els resultats d’aquesta monumental conspiració els explica la mateixa història. En només dos-cents anys es varen perdre totes les antigues possessions catalanes a la Mediterrània. Cent anys més tard desapareixen la majoria dels territoris americans. En els cent anys posteriors es liquida el poc que quedava. Resumint: en menys de quatre-cents anys van ensorrar tot l’Imperi Català i tota l'obra de cultura i civilització iniciada feia prop de mil anys. Durant la generació del 98 hi ha un moment d’autoconsciència, però no van ser capaços d'arribar al fons del problema, va ser un miratge, perquè tot seguit van tornar a trepitjar Catalunya que iniciava la seva recuperació econòmica, política, social i cultural. El franquisme la va acabar d'esclafar. I amb el retorn de la democràcia continuen els hàbits falsificadors i censors amagant la historia de la guerra civil, del franquisme i del passat de Catalunya.

A hores d'ara ens trobem al final del cicle històric. Queden les escorrialles de l'Imperi, Ceuta, Melilla i les Canàries, que no trigaran a perdre. El somni fal·laç d'un Estat anomenat Espanya s’esmicolarà en diversos territoris. Hi ha zones a les Espanyes on han sofert la forma barroera de governar els seus destins i exigiran el dret a ser. L’experiment absurd de les autonomies, inventant regions que mai van existir, farà que aquestes pobles virtuals també demanin els seus drets històrics imaginaris i Espanya s'estimbarà en un veritable regne de Taifes víctima del seu fals orgull i per haver usurpat un dret i un poder que no els pertanyia.

La odi dels perdredors

Unes últimes consideracions. La Corona de Castella, identificada com la marca Espanya, durant segles s’ha esforçat per teixir al voltant de la seva quimera una teranyina que tenallés a la resta dels territoris de la península. En aquest llarg procés d'usurpació i assimilació ha esborrat el Regne d’Aragó. Des de fa anys que ho està intentant amb els Regnes de Valencia i de Mallorca que estan a punt de sucumbir. Però, els serà molt difícil aconseguir-ho amb Catalunya, bressol de la Corona Catalana, origen de la civilització occidental i centre de l’Imperi Català.

I aquí rau el seu gran problema irresolt. Els únics que li poden retreure la seva incapacitat política, que li poden demanar comptes per la usurpació històrica, els únics que no han pogut ni eliminar ni assimilar son precisament als que més interessa tapar la boca i esborrar la seva historia i el seu record: els catalans. D’aquí s'entenen els esforços per emmordassar i aniquilar Catalunya. Esforços contra la llengua, la cultura, l'economia, el dret català, l'administració, la política, el pensament i la historia. I encara més s'entén l’odi exacerbat que genera l’impossibilitat d’aconseguir-ho. Perquè la sola existència de Catalunya i els catalans és la prova del seu fracàs en l'intent d'inocular-nos la idea absurda d’una Espanya inexistent. Hi ha un fet incontrovertible. En el codi genètic de la Corona Castellana està gravada a foc, per sempre més, la veritat. En l'inconscient col·lectiu d'Espanya hi ha les cicatrius històriques de la seva ineptitud i de la seva mentida. Aquesta certesa genera un fort complex d’inferioritat directament proporcional a la necessitat de espanyolitzar Catalunya i reivindicar un patètic orgull espanyol. El complex genera una agressivitat incontrolada i violenta tal com hem pogut comprovar els catalans al llarg dels segles patint la seva ràbia sobre les nostres carns.

Conclusió



Espanya, l’invent de la Corona Castellana sobreviscut amb la mentida, la força i la manipulació ha arribat al seu final. No estaven preparats ni tenien el dret per exercir el poder i el poder se’ls ha menjat. Eren mediocres, han exercir el poder de forma mediocre i han convertit el territori usurpat en un país mediocre. Aquest és el resum de tots aquests segles, un complert i estrepitós fracàs en la direcció de la nau fantasma que ells anomenen Espanya. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada