Del llibre, Catalunya i l'Europa futura d'Alexandre Deulofeu he extret aquests retalls que ens orienten sobre el que a vegades, en el camp de la cultura, no som capaços de situar perquè ens falta un referent clar. En Deulofeu va fer extensiva la certesa biològica de la creixença, maturitat i decadència a tots els àmbits de l'estudi de la història de tal manera que amb els anys va elaborar el que el seu amic, Francesc Pujols, va anomenar la Matemàtica de la Història, una llei que permet situar exactament els períodes de les col·lectivitats humanes en una cronologia perfectament identificable. En relació a la cultura va dir:
"Per de prompte, en cada cultura, com en tota manifestació humana, hi trobarem sempre les tres fases de creixença, maturitat i decadència. En l’obra artística, observarem que la primera fase és essencialment creadora; en ella té lloc la naixença d’un nou estil que apareix sempre amb la màxima simplicitat; els rebuscaments, les tortuositats mentals, es troben absolutament absents. La producció es caracteritza per la màxima naturalitat; l’home quan crea, és espontani, i a igual que una deu d’on brolla l’aigua amb una senzillesa perfecta, de forma semblant l’home dóna lloc a la creació artística d’una manera plàcida, sense esforç sensible. Extraordinàriament senzill és l’estil que dóna lloc a l’arquitectura clàssica, d’una senzillesa magnífica són les primeres manifestacions de l’art romànic. Senzilla i espontània és la música de Haydn. La fase creadora és seguida per la fase de maturitat. En ella, el tema fonamental rep l’ampliació que ens ve caracteritzada per un gran equilibri constructiu, sense que aparegui encara de manifest un excessiu treball cerebral. L’ànima i l’intel·lecte es mantenen en un equilibri perfecte; és el moment de màxima compenetració entre fonts que porten a la maturitat del fet cultural. És la segona fase del dòric de la cultura clàssica; és el gòtic de la cultura medieval; és Beethoven.
Segueix una fase decadent en la qual s’afebleix l’esperit creador, i aquest és substituït per un treball cerebral. Es perd la naturalitat per a deixar pas a un forçat treball imaginatiu. Generalment, la característica d’aquesta fase decadent és un floriment desmesurat, amb el qual es vol dissimular la falta d’esperit creador. És el corinti en l’art clàssic; és el barroc en l’art medieval; és la fase que inicià Wagner.
Finalment, podem assenyalar una última etapa que ja no ens atrevim a classificar d’artística i que millor podríem anomenar-la com a caricatura tràgica del poder creador. Aquesta etapa, la veurem manifesta en l’art de la Roma decadent i en les produccions dels nostres dies. Els surrealistes en la pintura; Strawinsky, Chomberg, etc. en la música. És la fase d’extravagància en plena contradicció amb les etapes creadores. L’afany de trobar un nou estil, els múltiples intents per a trobar una nova fórmula, contrasten amb l’espontaneïtat de l’obra genial. Quina diferencia no hi ha entre la cultura clàssica i els malabarismes de l’època actual! Els grecs amb una sola fórmula estètica van crear un món d’obres genials. Les èpoques esgotades, amb mil esforços inútils, aconsegueixen produir un monstre inharmònic i desproporcionat."
Alexandre Deulofeu va aplicar aquest concepte a les societats humanes establint uns períodes històrics de creixença, maturitat i decadència. La creixença i maturitat correspondria a l'etapa democràtica i la decadència a l'etapa imperialista.
DEULOFEU, Alexandre. Catalunya i l’Europa futura. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1934
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada