dimecres, 21 d’abril de 2010

El conductor

El Manuel Fernández va arribar puntualment a la primera parada del recorregut. Començava la jornada laboral. Una jornada que es perllongaria al llarg de vuit hores seguides sense parar. Va fer una ullada als passatgers que esperaven a la parada. Eren quasi bé tots clients habituals. Al ser la primera parada se’n recordava més d’ells. Al llarg del dia aniria pujant i baixant gent i difícilment se’n recordaria de cap, però, en canvi aquella colla els tenia identificats perquè cada mati amb poques variacions pujaven sempre els mateixos i deien les mateixes coses.

Va prémer el boto. Les portes neumàtiques es varen obrir. Els usuaris  van començar a pujar. Se'ls mirava com sempre. La primera va ser una noia prima i esfilagarsada. “Mira, la cara de pito hoy se ha perfumado.” –Bon dia Manolo! -va dir mentre posava el tiquet dins l’aparell. - Hola noia -.  L’aparell va sonar. –Au! Fins demà! -mentre enfilava cap a l’interior. Darrera seu va pujar un home madur i encorbatat. “Jo, el enterao, a ver qué coño me cuenta hoy.” -Bon dia Manolo-. -Bon dia –va respondre. -Saps que els nivells de contaminació a Barcelona han augmentat? –deia amb cara de circumstancies mentre posava un bitllet de 10 euros sobre el petit mostrador. - No me jodas! -contesta el Manolo. “¡Y a mí qué coño me importa, enterao, que eres un enterao!.” –Dóna’m un tiquet si us plau-. “Como siempre, compra el billete y me jode el cambio.” -Molt bé. Aquí té -li dóna el tiquet i el canvi en monedes perquè encara no havia fet calaix. “Enterao, pero, jodiendo”. Va recollir el tiquet i sense dir res més va anar cap dins l’autobús. -¡Hombre Manolo! hoy te veo bien -va dir una rossa espatarrant. “Ya llegó la Marylin Monroe del barrio,  ahora quiere que le diga lo guapa que esta ella.” -Que voy a estar bien, usted sí que parece una jovencita -va dir el conductor. La rossa va posar el tiquet a la maquina. –¡Ay! Manolo, Manolo, siempre tan zalamero -. I sen va anar a seure al seient que estava de cara als altres. Va creuar les cames i va fer un sospir. Darrera de la rossa va entrar la senyora Remei. -Bon dia Manolo. A treballar oi? -.  “Esta sí que es una señora de verdad y educada como Dios manda.” -Y que hem de fer senyora! que hem de fer! -. Piiiip!.  I va entrar. “Mira, ahora entra el amargao. ¡Pobre hombre! No ha abierto la boca ni ha sonreído en cinco años que son los que llevo haciendo este trayecto.” El senyor va passar, va validar el tiquet i se’n va anar a seure. -Hola Manolo avui anem d’excursió -van dir els dos germans  bessons.  -I a on aneu? -va preguntar Manuel. “Que felices que son estos críos, quien pudiera ser como ellos.” -Anem al Park Güell –van dir tots dos alhora. -Carai! si que us ho passareu be, eh?-. Els nens van dir –si! si! -i van marxar corrents cap el final de l’autobús. Van entrar dos joves que no van dir res, van validar el tiquet i van anar a seure.  “Asi sube la juventud, sin educación. Este país no hay quien lo arregle.” -Hola Manolo! com anem!-. “¡Joder! la Reme, hacia días que no subía, se acabó la tranquilidad, como vuelva a tirarme los tejos la mando a hacer puñetas, pero, claro, luego me denunciara, la cabrona, ¡cagon la leche!.” -Hola Reme, feia  dies que no pujaves -va respondre. -Si que t'hi fixes, em pensava que ja no t’interessava -va dir amb veu melosa. –Dona! Reme, que sóc un home casat! -va exclamar Manuel. -Ja saps que a mi no m’importa -encara més melosa. –Au vinga, Reme, que ha de pujar més gent. -Fins desprès bonic!-. ”Quien me mandaría hacer este trabajo, como se entere mi mujer la despeina.” -Me da un billete por favor -va dir  una noia amb pírcings a la boca i a les celles. – Gracias-.  “Como mi hija se ponga un pírcing se lo traga y además...”  -¡Hombre! mira quién hay aquí, don Manolo, el que perdió a los bolos la semana pasada. “Cullons! el que faltaba, mi cuñao.” –Venga, venga, entra de una vez que cierro –li va dir. –Cierra, cierra, pero no cambies de conversación. ¿Quien perdió a los bolos? –amb retintin. –¡Hostia Andreu! que estoy trabajando -va contestar. “Ahora es capaz de quedarse aquí todo el viaje a darme el coñazo mientras conduzco.”

Les portes es van tancar i l’autobús de la línia 5 es va posar en marxa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada