dissabte, 24 d’abril de 2010

Temps fugit

Van entrar corrents dins el vagó. Varen seure, una a cada finestra. Va arrencar el tren. Anaven a Barcelona com cada principi de mes. Va encastar el front i el nas al vidre. Els pals de la llum van començar a córrer. Com cada inici de mes aquells soldats la perseguien, l’avançaven, es paraven i guaitaven. Al darrera dels seus protectors naixien i morien els camps verds, els boscos atapeïts i les masies solitàries. Eren postals que la finestra li anava mostrant. Quan tornaven de Barcelona els seus protectors encara estaven allà, esperant-la, preparats per escortar-la. Però, de nit era més perillós. Els vigilants havien de córrer entre les ombres trencades per aquelles ràfegues de llums solitàries que venien i marxaven. Atacaven per dalt, per baix. Era una lluita aferrissada. Eren essers fugissers que mai podien aturar.

Sa germana es va casar. Els pares van morir. Cada primer de mes agafava el tren per anar a Barcelona i recordar aquelles històries que va viure amb el front i el nas encastat al vidre. Una màgia infantil irrecuperable. Cada primer de mes es trobava al mateix noi que llegia el mateix llibre davant seu. Li coneixia cada racó del seu rostre. Cada moviment de les seves mans quan passava el full. L’estimava com mai havia estimat a cap home. De tant en tant aixecava el cap i es quedava contemplant la finestra amb una mirada absent. Cada primer de mes li pentinava els seus negres cabells amb la mirada i li eixugava els llavis amb un petó.

Ajudada pel bastó va anar al seu seient. Anava a Barcelona. Com cada primer de mes. Mentre ell vivia i anaven plegats. Amb les mans agafades. Mirant per la finestra. Recordant altres temps. Cada primer de mes anava sola a Barcelona. Recordant uns anys feliços d’infantesa. Recordant uns anys feliços amb l’estimat. Estava sola al vagó. Estava sola a la vida. Res a on mirar. Res per esperar. Per la finestra continuaven passant aquells vells cavallers que de petita l’avien escortat. Mes enllà ja no distingia que hi podia haver. Records de boscos i de llums. Records del front i el nas freds. Records de mirades furtives. Records de mans tèbies que la premien. Va tancar els ulls. Tota una vida asseguda al tren per anar a Barcelona. Tota una vida feliç en el vagó de cada primer de mes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada