dimecres, 21 d’abril de 2010

Tot és relatiu

La Mònica estava fent cua, esperant per validar el tiquet d’entrada al Metro. Les portes s’obrien i es tancaven ràpidament amb el temps just perquè cada usuari pogués passar. Li va arribar el seu torn. Va introduir el tiquet que la màquina va engolir i li va retornar per la ranura superior. El va recollir i les portes es varen obrir. Es disposava a passar quan tot d’una va sentir que algú s’arrapava fortament amb ella i la feia passar plegats cap dins l’estació. Es va girar i va veure un noi que d’aquella manera s’havia colat. -No et fa vergonya? -li va dir. -No tinc diners tia! -i va marxar corrent. Una dona que estava al seu costat li va comentar que això era el pa de cada dia. –Doncs, no pot ser, nosaltres paguem el bitllet i també paguem els impostos –va protestar enfadada la Mònica. -Aquesta gent hauria d’anar a la presó –va continuar. Estic d’acord amb tu. O ens posem durs o això serà la selva –va corroborar la dona. -Si no pots pagar el metro vés a peu –també diu la dona. -I tant! –afirma la Mònica. Van baixar les escales mecàniques despotricant contra l’incivisme. Es van acomiadar.

La Mònica va seure mentre esperava el Metro. Hi havia poca gent. Per la dreta s’acostava una cadira de rodes. El jove que la portava la feia avançar a cops de braços sobre les rodes. Suava. Es va aturar davant seu. La Mònica va sentir que s’acostava el Metro i es va aixecar . Es va posar a l’altra banda de la cadira de rodes. Va arribar el Metro i es varen obrir les portes. Va deixar passar els passatgers que sortien i finalment va entrar. Es va despreocupar de la cadira de rodes i del jove que la portava. Va seure. De lluny va veure com el jove de la cadira de rodes no reeixia a entrar. Li havia quedat travada la roda entre el vago i l’andana. La Mònica es va quedar mirant, com tots, pensant que potser li hauria de donar un cop de ma. Es va sentir l’avís acústic que es tancaven les portes. -Déu! -. La Monica es va aixecar espantada. Quan ja les portes s’estaven tancant, amb el perill imminent d’esclafar la cadira, va aparèixer de sobte un noi que d’una revolada va fer entrar la cadira i el jove inclòs. Els passatgers van aplaudir i ràpidament van continuar amb les seves coses. Era el mateix noi que s’havia colat abans amb ella.

Malauradament, just quan entrava la cadira passaven els supervisors. Van arribar on estava el noi i li van demanar el tiquet. El noi va dir que no el tenia. -Doncs haurà de pagar la multa o venir amb nosaltres a la policia –el van advertir. El noi es va posar vermell. La Monica, que s’ho estava mirant, es va aixecar i es va dirigir als supervisors. Els va preguntar a quan pujava la multa. La va pagar sense dir res més i se’n va tornar a seure. Havia estat un dia molt profitós. Havia après que ningú tenia la raó absoluta, que cadascuna de les persones que ens envolten tenen la seva pròpia vida i les seves pròpies circumstancies personals, que les coses no són blanques o negres, que ningú és absolutament bo o absolutament dolent i sobretot havia après que d’ara en endavant se’n guardaria prou de jutjar mai més a ningú. El metro va arrancar. La Mònica va observar com el discapacitat mirava amb ulls plorosos al noi. El noi la va mirar a ella i li va somriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada