Caminar pels carrers estrets i solitaris de la Ràpita vella ens transporta a una altra Sant Carles de la Ràpita desconeguda. Una ciutat diferent d’aquella més moderna que trobem al passeig , a la platja, al nàutic... una ciutat paral·lela que persistirà passat l’estiu quan la fictícia mori. Carrers silenciosos de persianes verdes abaixades , de portes mig cobertes per les xarxes fent de cortines. De tant en tant, algú està assegut a la vorera estreta badant i observant els forasters. Rere una gran portalada, trobem arrenglerades als costats unes tines de vermut rapitenc. Més endavant una porta oberta, a l’entrada, caixes de verdures, alls, ous i melons. Del fons surt una veu que ens dona el preu dels productes. A la cantonada un bar solitari. Dins és ple a vessar d’autòctons fent la partideta. Escoltar i esbrinar que diuen és l’instant irrepetible que hom s’emporta abans de continuar descobrint. Un vell mariner assegut al portal repara una xarxa. Xeic! quan era xicotet les barques les entravem a mar a cop de braços!- explica. I segueix ordint histories de mancances, sacrificis i postguerres suportades al sud de Catalunya. Histories que s’oblidaran quan ell no hi sigui. Pels carrers de la Ràpita vella hi viuen els rapitencs de la ciutat real, de gent treballadora, sacrificada, que estima la seva terra. Gent sorruda i d’amistat difícil que amaguen cors nobles, generosos i d’amistat eterna quan es guanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada