dimecres, 21 d’abril de 2010

LA QUIMETA

La Quimeta va pujar al tramvia. Portava una minifaldilla texana sobre uns leggins negres. Als peus unes Munich de color lila. Al coll un mocador vermell  i al cap un barret de llana de color blau. Es sentia guapa i feliç. Va buscar un seient al costat de la finestra. El Thomas li havia explicat molt bé al facebook què havia de fer. Estava molt il·lusionada. Feia tres mesos que havia trobat aquell amic especial. Avui és coneixerien. Havien parlat de tantes coses que li semblava que sempre havien estat junts. Ho havien compartit tot, fotos, amics, converses…  Era l’amor de la seva vida. Estava nerviosa perquè era un dia molt especial i per això el Thomas li havia dit com li agradaria que anés vestida. Potser no es trobaven en un lloc gaire romàntic, però, ell ho volia així.  A mesura que s’acostava a la parada final, el vagó del tramvia anava quedant més buit.

Va tancar els ulls per assaborir aquella sensació de viatjar tan plàcida, sense sotracs inesperats, sense  frenades ni accelerades. Un dia mirant l’àlbum de fotos del seu avi va quedar astorada al descobrir una Barcelona plena de tramvies. El seu avi li va explicar que fa molts anys era el medi de transport habitual a Barcelona. -I per què els varen treure? -li va preguntar. -La modernitat neta meva, la modernitat. Varem embogir amb els cotxes i del transport col·lectiu vam passar al transport individual. I així estem -li va respondre. –Doncs a mi m’encanten els tramvies avi! –va dir la Quimeta. El Thomas també era del seu mateix parer. De fet poques vegades havien discutit, I amb el temps era capaç  d’acceptar les seves opinions. Aquest era un aspecte del Thomas que més admirava, aquesta manca d’orgull  masclista.

Final de trajecte. La Quimeta va baixar del tramvia. Es va dirigir cap a la cruïlla on havien acordat trobar-se. No li agradava gens aquella zona tan fosca i despoblada, però, si el Thomas li ho havia demanat ho faria. El volia fer feliç. Es va esperar una mica. El conductor del tramvia estava trucant per telèfon. Del fons del carrer es va acostar una persona. Se li va accelerar el cor. A mesura que es va anar apropant va veure que era un noi. El noi, de pell extremadament blanca es va plantar al davant. Li va preguntar -ets el Thomas? -. El noi va riure. Tot d’una van aparèixer altres dos nois. Un d’ells, més aviat morenet, va dir sorneguerament -ets el Thomas?-. L’altra noi, de cabells rossos, va respondre amb veu de falset –No, ets tu- senyalant a l’altra. Els nois es van acostar més a la Quimeta. El noi de pell blanca va dir -estàs mes bona que al facebook, nena!-. I  li va posar les mans sobre els pits. Al mateix temps els altres dos nois la van subjectar fortament. La Quimeta es va marejar, no entenia res. -Però Thomas -va balbucejar. -Calla porca! -va dir el noi. Els dos nois la van començar a petonejar. De sobte, la Quimeta va prendre consciència del que estava passant i va xisclar. -Calla o et foto una hòstia    -li va dir el Thomas. Va tornar a xisclar. –Eh!-. Va sentir darrera seu. -Què collons esteu fent!-. Els nois es van girar, un home uniformat i amb una gorra al cap s’estava acostant ràpidament. –Tio, és la bòfia -va dir el moreno.  –Joder -va dir el ros. Un altre xiscle. –Eh!-. Va tornar a dir l’home que estava a punt d’arribar. El Thomas va donar una empenta a la Quimeta que va caure a terra just quan arribava el conductor del tramvia. -La mare que us va parir! Si us agafo us tallo la cigala mamons!-. Va aixecar a la Quimeta i se la va endur al tramvia. -Au vinga noia, dóna gràcies que no ha passat res, la mare que els va parir!-. El conductor va continuar remugant mentre la Quimeta plorava sense parar de pena, de ràbia i d’agraïment. El tramvia va tornar a arrencar i a mesura que lliscava per les vies la Quimeta va anar trobant la pau i l’aixopluc que sempre li havien donat els tramvies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada