L’aire humit de l’Ebre ens acarona mentre la barcassa rellisca suament pel centre del riu. Aviat arribarem al final, allà on el dolç es barreja amb el salat, el corrent amb l’onada, el riu amb la mar, la sorra amb l’aigua, la força masculina del riu amb la tendresa acollidora de la mar. Lentament van desfilant els marges del riu, les palmeres, les encanyissades, les barques amollades als petits ports, els pescadors d’aigua dolça exercitant la paciència. Barrejat amb la olor de riu ens arriben els flaires del vent de mar entrelligats amb els efluvis dels arrosals. Ens avancen esportistes fent esqui o ens creuem amb barquetes on la lentitud convida a la reflexió. Al fons es veu la línia de l’horitzó marí. Quan hi arribem el riu morirà i renaixerà a un altre estat mes poderós d’aigua infinita. Potser és una metàfora de la pròpia vida. Al menys així ho esperen molts creients. Nosaltres farem mitja volta i remuntarem l’Ebre, gaudirem i retornarem al Delta de la terra i l’arròs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada