dissabte, 3 d’abril de 2010

CRÒNIQUES DE LO DELTA (4)

Guaitar el Delta de l’Ebre des de la distancia és tenir davant un paisatge impossible. Una mar de color verd envoltada per un petit fil de terra on hi espeteguen les onades d’una altra mar de color blau. En acostar-s’hi una mica més, aquell verd fimbrajant es transforma en milers de verds diferents que es passegen del verd fosc intens a un verd clar més temperat que mica a mica va engroguint. Ens hi apropem més i dins trobem canals, camins i molta vida. Pagesos amb barrets de palla controlant l’arròs. Mes enllà, al mig d’aquell verd florescent hi suren cases blanques solitàries. De sobte, sonen espetecs per espantar aus forasteres. Cap a l’horitzó un espantall balla al mig d’una superfície que ha passat del groc al marró fosc. Envoltats per l’olor característic dels arrosals tenim la certesa que amb aquell últim color la natura ens diu que l’estiu i les vacances s’han acabat i l’arròs és a punt per ser segat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada